"La balanguera", de Joan Alcover (per Álex Prior i Mario Martínez)

"Joan Alcover (1854-1926) fou un autor d'una gran profunditat literària. La pèrdua de bona part dels seus fills i de la seva primera dona és una sotragada que tenyirà gran part de la seva obra d'uns colors elegíacs molt consistents. "Cap al tard" (1909) és un llibre amb una profunda humanitat i un vestit molt ajustat a la mitja veu que sol utilitzar alcover per dir-nos les grans paraules. Aquesta proximitat dels elements més connotadors atorga una gran modernitat a la seva poesia".

"Oda a Espanya", de Joan Maragall (per Leticia González i Andrea Carrasco / Pau Mamano i Berta Martínez)

"Joan Maragall esdevindrà un intel·lectual de referència que crea estats d'opinió que són recollits àmpliament. Com a poeta, és autor d'una obra que mostra també aquesta evolució. No cal dir que la seva teorització sobre la "paraula viva" és imprescindible per apamar la seva poesia.
Maragall és un compendi de fonts i interpretacions, i puntual d'una poesia catalana en transició de segles".

"La vaca cega", de Joan Maragall (per Yaiza Garcia i Miguel Ángel Lara)

"Joan Maragall (1860-1911) és una cruïlla de tendències i ideologies: és la frontissa que explica com es pot evolucionar des de tot el substrat del segle XIX a la modernitat del segle XX. Maragall recull els guanys del romanticisme i els incorpora a les noves exigències del modernisme. I no únicament com a poeta, sinó també com a assagista i pensador".

"Lo pi de Formentor", de Miquel Costa i Llobera (per Marta Casares i Néstor Cervantes / Juan Antonio Gil i Rubén Hidalgo)

"Miquel Costa i Llobera (1854-1922) inicia la seva producció literària sota la influència del romanticisme, de la qual és una mostra el poema que comentem. De seguida, però, l'ascendència de les lectures d'Horaci, Virgili... es fa notar en la seva evolució. A més, assaja el discurs teòric i treballa la tradició popular. "Lo pi de Formentor" és, probablement, el poema que li dóna més popularitat i el que ha arribat amb més frescor als nostres dies".

"Vora la mar", de Jacint Verdaguer (per Òscar Blanco i Miquel Gil)

En aquest poema, Jacint Verdaguer reflexiona, i tot el que explica va destinat d’una manera directa a ell mateix. Reflexiona sobre el pas del temps, l'inevitable, i es lamenta que totes les seves creacions hi quedin diluïdes..
Tot això ens ho presenta amb una reflexió general sobre el passat, el present, el futur, la vida, la mort i l’eternitat. Per entendre aquest poema, hem de tenir present que va ser escrit durant la crisi final del gran poeta de la Renaixença.

"Los dos campanars", de Jacint Verdaguer (per Oriol Aldea i Enric Aguilera / Gerard Culla)

L'obra de Jacint Verdaguer (1845-1902), segurament el poeta més emblemàtic de la Renaixença, entra de ple als postulats del romanticisme. L'idealisme i l'apassionament del poeta ja son una mostra com també l'atracció pel paisatge que a vegades adquireix connotacions simbòliques, el refugi en èpoques passades i llunyanes, 'lactitud nostàlgica envers la historia remota i l'exaltació del nacionalisme que es reflecteixen en l'amor a la terra i l'interès per la cultura popular.

"Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente (per Nohely Ybert)

Teodor Llorente, tot i que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura valenciana, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments. Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental). Aquest poema n'és una mostra significativa.

"Oda a la Pàtria", de Bonaventura C. Aribau (per Carla Villalba i Iván Vizcaíno / Marina Adrio)

El 1833, es va publicar al diari "El Vapor" el poema "Oda a la Pàtria", de Bonaventura C. Aribau. Les motivacions del poema eren clarament circumstancials, car l'autor només pretenia amb ell felicitar el seu patró en motiu de la seva onomàstica, i ho va fer expressant al mateix temps uns conceptes força revolucionaris (per exemple, el de la "llengua materna", o la identificació "llengua-pàtria", que el convertí, de retruc, en una composició representativa del període de la "Renaixença", i esdevingué més tard emblema de tot un poble i model de pensament a seguir per tota la burgesia intel·lectual de l'època.

"A la vora de la mar..." (per Celia Ruz i Lara Sánchez / Alícia Valero)

Hi ha una donzella a la vora del mar, la qual brodava un mocador de seda; però quan es quedà sense seda, va veure un galió amb un mariner que li oferí pujar a bord i elegir seda.
La donzella pujà i s’adormí pel cant del mariner.
Quan la donzella es despertà, va replicar al mariner que la deixés a terra, però el mariner s'hi negà i la donzella li va explicar les seves desgracies. El mariner, per contra, li digué que no es preocupés, ja que ell era el fill del rei d’Anglaterra i ella seria reina.
Aquest mostra de cançó popular és una de les més conegudes d'aquests segles de mal anomenada "Decadència"

"La literatura popular catalana" (per Nohely Ybert)

El terme "Decadència", com tradicionalemnt es coneix el període de la literatura catalana que abarca els segles XVI-XVIII, ha estat sempre discutit per la historiografia literària recent. La raó de la poca validesa d'aquest terme rau en el fet que, si bé és cert que la literatura culta va caure en picat durant aquests segles (tant en qualitat com en quantitat), no va passar el mateix, però, amb la literatura popular, que va conèixer una època fructífera pel que fa a aquest tipus de composicions.

"A una hermosa dama de cabell negre...", de Francesc Vicent Garcia (per Albert Ros i Allison Schelling)

Mentre la literatura castellana passava pels seus segles d'or, i fruïa plenament d'un moviment barroc amb tot el seu esplendor, Catalunya vivia sotmesa a una decadència de la literatura culta que dura ben bé tres segles. Tot i això, autors com F. V. Garcia mereix la nostra atenció per la seva peculiar forma d'enfocar la poesia. El sonet que us presentem d'aquest autor, més conegut com a rector de Vallfogona, és un exemple magnífic de la poesia catalana del Barroc. El joc de contrastos que el fa possible, i el to hiperbòlic, es mereix una lectura atenta.

"La balada de la garsa i l'esmerla", de Joan Roís de Corella (per Sergi Quirante i Daylí Remuiñán)

"Joan Rois de Corella (1433/43-1497) és un clar exponent del poeta i prosista del renaixement. Sap trobar un equilibri entre les fonts literàries (Ovidi, Bocaccio, Dante i la mitologia llibresca) i les seves peripècies biogràfiques per enfornar la seva obra. Demostra també traça en l'anàlisi psicològica dels seus personatges i una gosadia formal en treballar els límits de la llengua catalana per assolir la música gramatical dle llatí.
Tot i la seva poesia religiosa, els poemes amorosos són els que encara espeteguen amb més força. Aquí n'hi ha un".

"Desert d'Amics", Jordi de Sant Jordi (per Ana Rosa Moreno i Amelia Nicolás / Sergi Ramoneda)

"Jordi de Sant Jordi (darreries del segle XIV - 1423) és un model exemplar de les implicacions d'un cavaller cortesà amb la història col·lectiva que dibuixa el seu rei. Al costat d'Ausiàs March i d'Andreu Febrer, el trobem guerrejant a les ordres d'Alfons el Magnànim.
Tot i que a la seva poesia hi predomina la temàtica amorosa ("Stramps"), el poema que escoltareu demostra com sap adaptar-se als registres de la poesia que es fonamenta en la crònica. Jordi de Sant Jordi pot entendre's com la frontissa entre el món dels trobadors i la nova galàxia inaugurada per Ausiàs March. Això també és defensable si observem la intensitat del subjectivisme de Jordi de Sant Jordi i la seva ductilitat en treballar temàtiques diverses".

"Elogi dels diners", d'Anselm Turmeda (per Rubén Montalvo i Eric Murillo)

"Anselm Turmeda (1352/5-1430) fa apostàsia del cristianisme i es converteix a l'islam. El personatge és certament singular i digne d'estudi pel seu perfil iconoclasta. Les seves obres més celebrades són La Disputa de l'ase, apòleg hàbil i àgil de caràcter anticlerical, i el Llibre dels bons amonestaments (1396) que comprèn el perspicaç poema que llegiu. La seva literatura moral mostra com un autor pot representar els grans moviments de transició del món medieval al Renaixement".

"Poema XIII", d'Ausiàs March (per Zhanna Koshel i Adrán Molina / Mario Martinez i Laura Morcillo)

El poema reprèn un tema trobadoresc, com molts altres de March, però el passa pel sedàs moral. El tema de la mort per amor de l'amant no correspost té caire trobadoresc, tema que també apareix en el poema XI, aquí pren una nova dimensió moral, l'enamorat es veu ofuscat per la malaltia d'amor i això el porta a què s'hagi d'assimilar a les ànimes infernades pel seu dolor i sigui apartat de les persones normals i corrents i que a més mori innocent.

"Poema LXXXI", d'Ausiàs March (per Karen Gutiérrez i Miguel A. Lara)

"Ausiàs March(1397-1459), el primer gran poeta del segle XV, supera definitivament la tradició trobadoresca i estableix les coordenades de la poesia moderna. La novetat respecte al context literari del moment és el concepte mateix de las funció de la poesia i de la dona. Les imatges extremes amb què la construeix són d'una modernitat encara vigent..."
"March omple de dinàmica reflexiva i filosòfica els seus versos. Llegir-lo avui encara és un cop de puny al fetge dels sentiments i dels pensaments".

"Ayço es viadeyra", de Cerverí de Girona (per Yaiza García i Noemí Jensen)

Cerverí de Girona és el trobador del qual es conserven més composicions i un dels més innovadors. Ara podreu escoltar una "viadeyra", que és una composició que es cantava en els viatges per tal d'alleugerir la monotonia i la duresa del camí. Es tracta d'una poesia de procedència popular com podeu veure fàcilment per la mètrica i pel contingut. Aquesta és l'única viadeyra que es conserva.

"Cansoneta leu e plana", de Guillem de Berguedà (per Sandra Fernández i Rubén Hidalgo)

La figura del trobador Guillem de Berguedà es molt atractiva, tant per la seva poesia com per la seva personalitat i fou un dels més notables trobadors nascuts a Catalunya. Guillem de Berguedà resulta un personatge que atreu per la seva poesia, plena de força, i enlluerna per la seva biografia, plena d'acció, d'amistats i enemistats.
Aquest trobador va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer anomena "poesia d'odi i d'escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. Aquest "sirventès" n'és la mostra més popular.