"La balanguera", de Joan Alcover (per Álex Prior i Mario Martínez)

"Joan Alcover (1854-1926) fou un autor d'una gran profunditat literària. La pèrdua de bona part dels seus fills i de la seva primera dona és una sotragada que tenyirà gran part de la seva obra d'uns colors elegíacs molt consistents. "Cap al tard" (1909) és un llibre amb una profunda humanitat i un vestit molt ajustat a la mitja veu que sol utilitzar alcover per dir-nos les grans paraules. Aquesta proximitat dels elements més connotadors atorga una gran modernitat a la seva poesia".

"Oda a Espanya", de Joan Maragall (per Leticia González i Andrea Carrasco / Pau Mamano i Berta Martínez)

"Joan Maragall esdevindrà un intel·lectual de referència que crea estats d'opinió que són recollits àmpliament. Com a poeta, és autor d'una obra que mostra també aquesta evolució. No cal dir que la seva teorització sobre la "paraula viva" és imprescindible per apamar la seva poesia.
Maragall és un compendi de fonts i interpretacions, i puntual d'una poesia catalana en transició de segles".

"La vaca cega", de Joan Maragall (per Yaiza Garcia i Miguel Ángel Lara)

"Joan Maragall (1860-1911) és una cruïlla de tendències i ideologies: és la frontissa que explica com es pot evolucionar des de tot el substrat del segle XIX a la modernitat del segle XX. Maragall recull els guanys del romanticisme i els incorpora a les noves exigències del modernisme. I no únicament com a poeta, sinó també com a assagista i pensador".

"Lo pi de Formentor", de Miquel Costa i Llobera (per Marta Casares i Néstor Cervantes / Juan Antonio Gil i Rubén Hidalgo)

"Miquel Costa i Llobera (1854-1922) inicia la seva producció literària sota la influència del romanticisme, de la qual és una mostra el poema que comentem. De seguida, però, l'ascendència de les lectures d'Horaci, Virgili... es fa notar en la seva evolució. A més, assaja el discurs teòric i treballa la tradició popular. "Lo pi de Formentor" és, probablement, el poema que li dóna més popularitat i el que ha arribat amb més frescor als nostres dies".

"Vora la mar", de Jacint Verdaguer (per Òscar Blanco i Miquel Gil)

En aquest poema, Jacint Verdaguer reflexiona, i tot el que explica va destinat d’una manera directa a ell mateix. Reflexiona sobre el pas del temps, l'inevitable, i es lamenta que totes les seves creacions hi quedin diluïdes..
Tot això ens ho presenta amb una reflexió general sobre el passat, el present, el futur, la vida, la mort i l’eternitat. Per entendre aquest poema, hem de tenir present que va ser escrit durant la crisi final del gran poeta de la Renaixença.

"Los dos campanars", de Jacint Verdaguer (per Oriol Aldea i Enric Aguilera / Gerard Culla)

L'obra de Jacint Verdaguer (1845-1902), segurament el poeta més emblemàtic de la Renaixença, entra de ple als postulats del romanticisme. L'idealisme i l'apassionament del poeta ja son una mostra com també l'atracció pel paisatge que a vegades adquireix connotacions simbòliques, el refugi en èpoques passades i llunyanes, 'lactitud nostàlgica envers la historia remota i l'exaltació del nacionalisme que es reflecteixen en l'amor a la terra i l'interès per la cultura popular.

"Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente (per Nohely Ybert)

Teodor Llorente, tot i que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura valenciana, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments. Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental). Aquest poema n'és una mostra significativa.